Les barcelones

Vaig néixer a la Ribera, al carrer Comerç. Dormia bressolada pel soroll dels camions dels transportistes i dels que anaven al Born. També he viscut a l’Eixample i a Gràcia. Els meus fills han anat saltant per tota la ciutat. Des de Nou Barris, a Sant Andreu, al Poble Sec, al Poble Nou i a la Barceloneta. He treballat entre altres llocs a Sarrià, al Passeig de Gràcia, al carrer Trafalgar i a la Rambla Santa Mònica. Actualment al Raval.

Amb quina Barcelona em quedo? Quin és el tros de ciutat que m’agrada més? Encara que en el fons del cor porto Ciutat Vella, la resposta és òbvia: amb tota ella. Qualsevol dels seus barris enriqueix els altres. Tots es potencien mútuament.  No imagino una Barcelona sense un dels seus dels seus carrers ni un dels seus racons. No seria ella.

M’agrada l’enfortiment dia a dia de les seves diferents personalitats, motiu d’orgull de pertinença. He viscut el repartiment dels centres i com  s’estan potenciant els serveis de tota mena de manera equilibrada, des del transport públic fins els centres esportius, o culturals, o de cura dels avis, o...  fins un llarg etcètera.

 No és casualitat, hi ha molta feina darrera. Els autèntics protagonistes de la conversió de Barcelona en la ciutat que és actualment som tots nosaltres, però també és just reconèixer que sense una  visió global, de polítiques de ciutat, no hagués estat possible.  

Aquestes barcelones, totes elles sense exclusió,  han de seguir relacionant-se, estimant-se (sense contacte no hi ha carinyo): ha de continuar el diàleg en condicions d’igualtat i d’equitat.

Encara queda molt per fer i per transformar; és una feina que no s’acabarà mai. Però per fer bé la feina s’han de tenir bones idees (no ocurrències ni accions impossibles), s’ha de mostrar una visió entera i ambició de futur. De saber quin lloc ha d’ocupar Barcelona al món i com hi han de participar-hi els barris i els ciutadans.