Uns estrangers i Barcelona

Dino amb uns amics que han passat uns dies a Barcelona i em demanen que al ajudi a explicar com és la ciutat, ara que tornen al seu llunyà país després de bastants dies de negoci i d’oci. Els hi pregunto com la definirien ells i les paraules flueixen immediatament: lluminosa, mediterrània, càlida, creativa, progressista, oberta, eficaç, responsable i alhora divertida. Han remarcat que era un lloc segur, on ets pots passejar tranquil·lament fins tard (fet que els hi entusiasmava) i on et senties a gust (acollidora, ha dit ell), com a casa o millor (ha dit ella). Res a afegir. Hi estic d’acord. Personalment  hi sumaria moltes més coses, però coincidim amb el què és fonamental.

Jordi Petit alça una bandera i demana adhesions

"Les persones i entitats signants volem fer públiques una sèrie de preocupacions a l’entorn de l’atorgament de les Creus de Sant Jordi 2011, per part del Govern de la Generalitat de Catalunya. Entenem que hi ha una sèrie de valors socials que han estat menystinguts.

1 – En l’any del 30è aniversari de la pandèmia del VIH/SIDA ens estora que no hagi estat reconeguda la tasca voluntària dels qui van mantenir la memòria dels difunts, han lluitat per la promoció del preservatiu o han realitzat treballs científics reconeguts arreu menys a casa nostra.

És un greuge pel que ha estat Catalunya, sempre en avantguarda de la lluita contra aquesta malaltia que, un cop més, ha estat estigmatitzada.

2 – Ens ha sorprès l’atorgament de Creus de Sant Jordi als primers eurodiputats catalans. Amb tot el respecte que mereixen, creiem que de nou s’ha comès un greuge arbitrari respecte altres càrrecs electes que van redactar l’Estatut de Sau, que van contribuir al procés constituent després de la dictadura o els que van ser els primers parlamentaris al 1980. No entenem aquest salt als eurodiputats.

D’altra banda creiem que tot càrrec electe ja gaudeix del millor premi possible en democràcia: la confiança dels electors. A més, esdevenen servidors i servidores dels afers públics i reben els honoraris corresponents. Pensem que no calia barrejar política amb l’esperit tradicional de les Creus de Sant Jordi que honoren tasques socials per damunt de consideracions de color ideològic. En aquest sentit, es justifiquen moltes Creus de Sant Jordi a persones electes dedicades als serveis socials o a la conservació del medi ambient. Però considerem que atorgar Creus en bloc malmet la tradició d’aquest reconeixement a les persones que han aportat les seves capacitats per al desenvolupament de Catalunya.

3 – Volem expressar la nostra estranyesa pel fet que fins enguany les persones distingides amb la Creu de Sant Jordi, en anteriors edicions, eren convidades a les dels anys següents. Molts i moltes enguany no hem rebut invitació, no sabem si altres si que hi han estat convidats. Només des del punt de vista protocol·lari ho considerem una manca de respecte greu. Com a mínim, en aquests casos s’avisa de que enguany han canviat les normes, si és que així ha estat. No voldríem creure que ara hi ha persones guardonades de primera i segona categoria. Esperem una explicació del Molt Honorable President de la Generalitat, sr. Artur Mas.

4 – Ens indigna la concessió de la Creu de Sant Jordi a una persona que recentment ha vulnerat totalment l’Article 40 del nostre actual Estatut i que fins i tot ell mateix va demanar votar SI al referèndum que va votar la nostra ciutadania.

Valorem que el Sr. Duran i Lleida no mereix aquest guardó perquè com a polític ja ha tingut el premi dels vots populars i el sou corresponent. Com a persona individual, la seva defensa de les clíniques per “curar” la homosexualitat acusa de malalts a lesbianes, gais i bisexuals. El seu despreci en qualificar de malbaratar diners per les operacions de canvi de sexe és un fet més de discriminació als homes i dones transsexuals, els i les que ja pateixen la pitjor discriminació al món del treball i el drama personal de viure en un cos en el que no es reconeixen.

Les posicions del Sr. Duran i Lleida són un mal exemple de valors arcaics que vulneren els Drets Humans de les persones per motiu d’orientació sexual (veure Declaració de l’1 d’octubre de 1981 del Consell d’Europa) o identitat de gènere. Principis no discriminatoris que han estat validats i revalidats en diferents ocasions pel Parlament de Catalunya i la Unió Europea. Poca broma.

La marginació social de les persones homosexuals, bisexuals i transsexuals continua, malgrat haver guanyat la plena igualtat legal. Declaracions com les del Sr. Duran i Lleida legitimen aquests prejudicis populars que cal superar, malgrat les posicions molt influents de l’estat Vaticà. L’únic que no va signar la Declaració Universal dels Drets Humans al 1948, i que deu el seu territori al Pacte de Letran amb el feixista Mussolini. La diversitat sexo-afectiva és un valor que cal respectar en la construcció d’una Catalunya moderna, inclusiva i plural.

5 – Som persones i entitats compromeses i preocupades pels valors humanistes que representen les Creus de Sant Jordi. Però no hi ha idees sense fets, en cas contrari seria demagògia. Per aquesta raó i en coherència amb la nostra trajectòria ens sumem a les peticions de la Taula del Tercer Sector Social. Un país o una ciutat sense voluntariat es inimaginable: seria el caos i el desbordament dels nostres serveis públics en recessió. En conseqüència lamentem profundament la reducció de subvencions a diverses entitats de voluntariat, per exemple el cas del àmbit de prevenció i lluita contra el VIH/SIDA.

Fem de Catalunya un país per viure i conviure, divers i respectuós, modern i gelós de les seves tradicions, renovador i orgullós dels seus valors humans. Això és fer país".

Retorneu-me les vostres adhesions al correu: jpetit@pangea.org 

Les barcelones

Vaig néixer a la Ribera, al carrer Comerç. Dormia bressolada pel soroll dels camions dels transportistes i dels que anaven al Born. També he viscut a l’Eixample i a Gràcia. Els meus fills han anat saltant per tota la ciutat. Des de Nou Barris, a Sant Andreu, al Poble Sec, al Poble Nou i a la Barceloneta. He treballat entre altres llocs a Sarrià, al Passeig de Gràcia, al carrer Trafalgar i a la Rambla Santa Mònica. Actualment al Raval.

Amb quina Barcelona em quedo? Quin és el tros de ciutat que m’agrada més? Encara que en el fons del cor porto Ciutat Vella, la resposta és òbvia: amb tota ella. Qualsevol dels seus barris enriqueix els altres. Tots es potencien mútuament.  No imagino una Barcelona sense un dels seus dels seus carrers ni un dels seus racons. No seria ella.

M’agrada l’enfortiment dia a dia de les seves diferents personalitats, motiu d’orgull de pertinença. He viscut el repartiment dels centres i com  s’estan potenciant els serveis de tota mena de manera equilibrada, des del transport públic fins els centres esportius, o culturals, o de cura dels avis, o...  fins un llarg etcètera.

 No és casualitat, hi ha molta feina darrera. Els autèntics protagonistes de la conversió de Barcelona en la ciutat que és actualment som tots nosaltres, però també és just reconèixer que sense una  visió global, de polítiques de ciutat, no hagués estat possible.  

Aquestes barcelones, totes elles sense exclusió,  han de seguir relacionant-se, estimant-se (sense contacte no hi ha carinyo): ha de continuar el diàleg en condicions d’igualtat i d’equitat.

Encara queda molt per fer i per transformar; és una feina que no s’acabarà mai. Però per fer bé la feina s’han de tenir bones idees (no ocurrències ni accions impossibles), s’ha de mostrar una visió entera i ambició de futur. De saber quin lloc ha d’ocupar Barcelona al món i com hi han de participar-hi els barris i els ciutadans.

El Raval

 El meu Raval.

Miro per la finestra des del meu lloc de treball, al Raval. No puc deixar de recordar que, quan era petita i vivia al barri de la Ribera, a Ciutat Vella, els meus pares m'havien prohibit passejar pel barri Xino. Em deien que m'estirarien les arracades sense miraments, que hi havia bandes que xuclaven la sang i la venien, que les nenes desapareixien sense deixar rastre... i tantes coses. Tenien por, molta por que anéssim a caminar pels seus carrers.

Ara el travesso quatre vegades al dia i veig vida, molta vida. La que genera la contradicció i el conflicte. Gent que seu al sol i altres que intenten guanyar-se la vida com poden. Centres culturals, associacions de tota mena, bars als que al vespre baixen els joves de la part alta de la ciutat, races i religions que comparteixen espais, putes descarades i dones tapades fins els peus i dones que van a comprar el pa amb bata, com si fos casa seva... Tot això és sens dubte estimulant. No puc imaginar un barri semblant a altres on els conflictes es guarden a casa, on regna la hipocresia.

Està clar que no es poden obviar els seus problemes. És impossible no veure’ls. Però també és impossible no reconèixer els seus canvis reals. Els he anat seguint i, amb la perspectiva, m’adono de l’esforç que s’hi ha esmerçat.

M’agrada el barri. M’agrada molt. Amb la passió de qui se l’estima un entorn que ha fet seu i que l'interpel·la.

No vull que s’utilitzi el Raval com a moneda de cavi polític. Què vol dir volem un barri digne? És que no ho és? Qui no és digne? Les persones? A mi m’ho sembla. Segurament no serà digne pels candidats que no el coneixen. No voldria fer una proclama política, però vull continuar passejant pel Raval amb la mateixa passió.

Amb permís de Neri Daurella i John Carlin

A "El País" tenen un cronista esportiu británic, anomenat John Carlin, que em proporciona tan bones estones com les que em proporcionaven de joveneta els seus compatriotes P.G. Wodehouse o Richmal Crompton (Guillermo Brown, recordeu?). A la pag. 54 del diari del diumenge 1 de maig escriu un article brillant, de resonàncies shakespearianes (quan els britànics barregen la seva formació shakespeariana i el seu humor son insuperables!), com veureu pel títol: "Ser o no ser, ésa es la cuestión", i per la cita que encapçala l´article: "¡Ay, no dejes que me vuelva loco! ¡Loco no, santo cielo!" ("Rey Lear", de Shakespeare). L´article es refereix a la ja famosa roda de premsa del Mourinho després de que el seu equip perdés 0-2 al Bernabeu, derrotat pel Barça, i diu, entre altres coses:

«El contexto fue una "rueda de prensa", pero, salvo el "sector Torrente" de la afición madridista, cualquier observador medianamente lúcido habría entendido que ésa no fue la denominación indicada para describir semejante coloquio. Se trataba de una intensísima sesión de psicoterapia que debería haber permanecido en privado, entre paciente y médico, pero fue transmitida en directo a millones de personas de todo el mundo.

» Eso sí, fue un espectáculo magnífico, aterrador, digno de una obra de Sófocles o de Shakespeare o de una novela de Dostoievski en la que el héroe, en un éxtasis de agonía existencial, clama contra el universo. El "¿por qué?" mourinhiano pasará a la leyenda junto a los gritos impotentes de Edipo, el rey Lear o Iván Karamazov ante la ciega injusticia celestial.

» La particular dificultad que nos plantea el monólogo de Mourinho, el aspecto psiquiátrico de la cuestión, radica en la desproporción entre causa y efecto. No acababa de descubrir que había matado a su padre, que sus hijas le habían usurpado el poder, que Dios no existía o que, aunque existiera, no podía alabarle, ya que permitía la muerte de los niños. No, no. Lo que le había abierto los ojos al horror de la condición humana fue la tarjeta roja que vio un joven llamado Pepe, castigado por un organismo de Naciones Unidas dedicado a aliviar el sufrimiento de los niños que Dios ha abandonado.

» Ante semejante calamidad, Mourinho tuvo una revelación. De repente entendió que la vida carece de sentido, que todo es una broma, que el mundo es "un asco". Pero, trastornado por el poder absoluto, se había equivocado espectacularmente de escenario. Invadido por una mezcla tóxica de paranoia y egomanía, pensaba que estaba actuando en una tragedia de dimensiones épicas cuando se trataba de una comedia con un protagonista, repetimos, llamado Pepe.»