Miro per la finestra des del meu lloc de treball, al Raval. No puc deixar de recordar que, quan era petita i vivia al barri de la Ribera, a Ciutat Vella, els meus pares m'havien prohibit passejar pel barri Xino. Em deien que m'estirarien les arracades sense miraments, que hi havia bandes que xuclaven la sang i la venien, que les nenes desapareixien sense deixar rastre... i tantes coses. Tenien por, molta por que anéssim a caminar pels seus carrers.
Ara el travesso quatre vegades al dia i veig vida, molta vida. La que genera la contradicció i el conflicte. Gent que seu al sol i altres que intenten guanyar-se la vida com poden. Centres culturals, associacions de tota mena, bars als que al vespre baixen els joves de la part alta de la ciutat, races i religions que comparteixen espais, putes descarades i dones tapades fins els peus i dones que van a comprar el pa amb bata, com si fos casa seva... Tot això és sens dubte estimulant. No puc imaginar un barri semblant a altres on els conflictes es guarden a casa, on regna la hipocresia.
Està clar que no es poden obviar els seus problemes. És impossible no veure’ls. Però també és impossible no reconèixer els seus canvis reals. Els he anat seguint i, amb la perspectiva, m’adono de l’esforç que s’hi ha esmerçat.
M’agrada el barri. M’agrada molt. Amb la passió de qui se l’estima un entorn que ha fet seu i que l'interpel·la.
No vull que s’utilitzi el Raval com a moneda de cavi polític. Què vol dir volem un barri digne? És que no ho és? Qui no és digne? Les persones? A mi m’ho sembla. Segurament no serà digne pels candidats que no el coneixen. No voldria fer una proclama política, però vull continuar passejant pel Raval amb la mateixa passió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada